artistes que ens agraden (1)

daualdeu hand printed bags and some artists influences bosses estampades a ma daualdeu i les influencies d'alguns artistes bolsos estampados a mano daualdeu y las influencias de algunos artistas

 

De  vegades ens passa que, en alguns dels estampats de les nostres bosses veganes, un cop acabats, hi ha alguna cosa que ens resulta familiar. Intentem recordar i… sí! Traços o composicions ens recorden certs artistes que ens agraden. Potser et preguntis quins d’aquests creadors es colen com sense voler en les nostres imatges. Avui et parlarem d’ells: Malèvitx, Lissitzky i Ródtxenko. Ens continues llegint?

Quan algú s’enfronta a una tasca creativa, tot i que ho pugui semblar, mai comença de zero perquè tots -nosaltres, però també tu- arrosseguem moltes influències. En el nostre cas, quan estampem una tela de dau al deu, ens influeixen moltes coses, com ara formes de natura o d’altres creades per mans humanes. Entre aquestes últimes, per descomptat, l’obra de molts artistes. Abans hem parlat de tres  autors que van brillar a la jove Unió Soviètica i que ens agraden principalment pel seu ús de les formes geomètriques, del color i per la seva manera de compondre imatges.

Kazimir Malèvitx

Una de les pintures més famoses de Kazimir Malèvitx (1879-1935) representa un quadrat negre sobre un fons blanc i es titula… Quadrat negre. Estem d’acord, no es pot dir que el títol sigui un prodigi de la imaginació, però ero és que Malèvitx tampoc pretenia evocar res més que forma geomètrica.

De fet, el títol ja era una declaració d’intencions. Amb aquesta obra de 1915, Malèvitx proposava que les arts plàstiques trenquessin amb tot l’anterior i comencessin de zero. Les seves pintures no estaven destinades a representar cap altra realitat més enllà de certes formes bàsiques, un quadrat, una creu o un cercle. Aquesta abstracció extrema de la realitat es va anomenar suprematisme.

“Després de tot, és només un quadrat”, diran avui probablement alguns veient aquesta obra, però en el seu moment va ser un terratrèmol que va anar més enllà de la pintura. Malèvitx, de fet, es proposava la creació d’un nou llenguatge que serviria per interpretar el nou món nascut del desastre de la Primera Guerra Mundial i la Revolució Soviètica de 1917.

A la nova URSS, l’art era un mitjà al servei de la revolució. La nova societat tenia noves formes d’expressió que trencaven amb l’estètica realista que es considerava burgesa. Malèvitx va prendre part activa en la política artística del nou règim, però, malgrat el terratrèmol que havia causat, el règim necessitava una altra cosa.

Aleksandr Ródtxenko

El que necessitaven els bolxevics era una manera de transmetre el seu missatge a les masses i sí, el suprematisme de Malèvitx i altres com era nou i revolucionari, però no prou assequible.  D’ell en va sorgir el  constructivisme. Aquest es convertiria en el corrent artístic oficial en els primers anys de l’era socialista. Com dirien sense parpellejar els líders del règim, elsartistes serien “els enginyers de l’ànima”.

La revolució va transformar moltes coses. Tanmateix no ho va fer amb una cosa tan humana com l’enveja o la crítica àcida. Quan Malèvitx va veure una exposició d’Aleksandr Ródtxenko (1891-1956) es va referir al seu estil, despectivament, com a art de la construcció, i, quines coses, sense pretendre-ho, li va donar nom a una de les tendències artístiques més importants de la primera meitat del segle XX. Ródtxenko s’havia inspirat en l’ús de formes geomètriques bàsiques, en el color i el minimalisme de Malèvitx. Però, per dir-ho d’alguna manera, el va baixar del pedestal.

Quan estampem una tela per a les nostres bosses veganes afloren moltes influències; algunes provenen d’artistes com Malèvitx, Ródtxenko o Lissitzky

Aquest era el veritable punt de ruptura entre les dues tendències, perquè mentre que per als suprematistes l’obra tenia un valor en si mateixa, per als constructivistes, tot i partint d’una idea similar, les obres havien de servir a un objectiu polític. És per això que Rodchenko, sense renunciar al gust per les formes geomètriques, va endolcir l’abstracció extrema d’altres artistes.

Però, per fer-ho, abans va haver de rematar l’obra de Malèvitx, i donar per acabada la pintura.   I, per descomptat, si alguna cosa no li faltava a aquests artistes, era ambició. El 1921, seguint la línia d’abstracció més suprematista, va exhibir tres llenços: un simplement vermell, un de groc i un de negre. “Vaig reduir la pintura a la seva conclusió lògica (…) Vaig dir: ‘Tot s’ha acabat’“, va dir Rodchenko anys més tard. La pintura, creia, ja no hauria de servir per representar res, sinó per comunicar la realitat. La realitat socialista, ésclar.

A partir d’aquest moment, es va dirigir a altres formes d’expressió i es va endinsar en el disseny gràfic, el cartellisme, la propaganda i la fotografia, sempre al servei de l’objectiu revolucionari. Algunes de les seves obres són icòniques i han exercit una gran influència fins i tot avui.

Entre elles, potser et resulti familiar el cartell en què Lilia Brik, musa de les avantguardes russes –i segons alguns agent de l’NKVD, el precedent del KGB– crida a la societat a llegir amb un poderós crit “Llibres!”. És, de fet, una icona del moment. En ella destaquen els dos colors plans de la revolució -vermell i negre- i les formes geomètriques. Un símbol d’una explosió creativa que, de nou, es va frenar en sec amb la reorientació imposada pel règim soviètic a finals de la dècada de 1920.

El Lissitzky

El Lissitzky (1890-1941),  el tercer dels autors dels que parlàvem al principi, va ser un artista revolucionari en el sentit literal. De la mateixa manera que altres, va posar la seva creativitat al servei del nou règim. Creia que l’artista era un agent de canvi. Com Malèvitx, va entrar en contacte amb la Bauhaus en la qual va influir i també en va recollir influències. I, com Ródtxenko, la seva obra engloba camps tan dispars com la pintura, l’arquitectura, el disseny gràfic i el cartellisme.

Li interessava unir pintura i arquitectura, un interès que cristal·litzava en el que anomenava proun, obres en què la geometria i els efectes espacials eren els protagonistes. Per Lissitzky, les seves obres eren -atenció- “una estació en el camí cap a la construcció d’una nova configuració que sorgeix d’una terra adobada pels cadàvers de les pintures i els seus artistes.”

“El nou” era, per descomptat, la incipient societat soviètica, i “els cadàvers de les pintures i els seus artistes” eren les obres anteriors a la revolució, però també l’antic esquema social. Aquesta efervescència revolucionària, però, va tenir una data de caducitat. L’estat soviètic s’havia consolidat a principis de 1930. Per tant, ja no hi havia necessitat de desafiar l’ordre establert, perquè ja era el socialista. I cap estat autoritari està molt predisposat a conviure d’acord amb segons quin tipus de reptes.

Lissitzky i molts altres es van veure obligats a adaptar-se. Alguns ho van aconseguir, altres es van trobar amb censura, i molts no van aconseguir entrar en aquest nou món. L’estalinisme, que es va emportar per davant com una piconadora a molts dels que havien obert el camí de la nova era, va condicionar, en el millor dels casos, a molts d’ells, i va condemnar, en el pitjor, a molts altres. Malèvitx, per exemple, va ser amenaçat amb la pena de mort a principis de la dècada de 1930 i va passar uns mesos a la presó, i pel que fa a Lissitzky, no està clar fins a quin punt va col·laborar amb el règim, però a la seva mort, la seva dona i els seus fills van acabar a Sibèria.

Internet i l’art

Què haurien fet aquests artistes amb internet? Com hauria influït en la seva obra i en les seves ambicions? A nosaltres, avui en dia, la xarxa ens permet gaudir de la pintura d’aquests i de molts altres artistes. Per això us convidem a aprofitar-ho i veure l’obra de Malèvitx, Ródtxenko i Lissitzky. I esperem que us agradi tant com nosaltres.