història del vermell, molt més que un color

dau al deu historia del color vermell

 

El color del bé i del mal, de la vida però també de perill, del coratge però al mateix temps de la prohibició. La història del vermell és atzarosa i emocionant com poques, és un relat sobre cultura humana, símbols i creences. És, en definitiva, una narració contradictòria amb girs constants de guió. I també és una història llarga, perquè pocs tons han acompanyat els éssers humans durant tant de temps. És per això que, més que un color, el vermell és el color.

Tots el portem tan a dins que, encara que no ens n’adonem, és omnipresent en les nostres vides. A dau al deu és un dels colors que més ens agrada utilitzar quan fem la nostra roba estampada a mà. La seva vivesa i riquesa de matisos, i la seva elegància i versatilitat per combinar-lo el fan imprescindible per nosaltres. Però quan deixem de banda la nostra relació diària amb ell, ens oblidem de les nostres eines, els nostres dissenys i les nostres bosses veganes, aleshores veiem la seva càrrega històrica, ens adonem que s’obre la porta a un viatge fascinant en el temps.

El primer color

Michel Pastoureau (París, 1947), probablement l’historiador més destacat en el seu camp, recorda a Breve historia de los colores, que el vermell va ser el primer. Es va utilitzar exclusivament en l’art rupestre quan no existien ni edificis, ni escriptura, ni gairebé éssers humans. Tenia aquest lloc privilegiat perquè era el pigment més fàcil de produir, però quan la humanitat va evolucionar es va mantenir sent el rei.

A l’Antiguitat, hi havia un sistema cromàtic ancestral en el qual “el blanc representava l’incolor, el negre evocava la brutícia i el  vermell era l’únic digne d’aquest nom. La seva supremacia va prevaler a tot Occident“, resumeix Pastoureau. Era tan indiscutible que en llatí, que en llatí  coloratus i en espanyol colorado serveixen per designar precisament aquest to. En rus, les paraules que signifiquen vermell i bell pertanyen a la mateixa arrel.

El vermell, símbol del luxe

A Roma era el color de la guerra i del déu Mart, símbol  de la virilitat i el poder.  Els emperadors el vestien, tot i que no en la la versió més abundant, sinó en la més extremadament exclusiva. Només ells podien tenyir la seva roba amb una tonalitat de vermell porpra extret d’un mol·lusc rar de la Mediterrània Oriental. El pigment era tan preciós que, quan a principis del segle XX el químic austríac Paul Friedländer va voler produir-lo  amb la utilitzada fa milers d’anys, només en va obtenir 1,4 grams, suficients per tenyir …un mocador!

Tot i que a l’Edat Mitjana s’havia perdut la fórmula d’aquest tint, el vermell es va mantenir com a sinònim de poder. A partir del segle XIII o XIV, el Papa i els cardenals, que fins aleshores s’havien vestit de blanc, el van  adoptar oficialment com un símbol de què estaven disposats a vessar la seva sang per Jesucrist. Oficiosament, però, com a mostra de la seva posició a la cúspide de la piràmide política i social. En una d’aquelles paradoxes amb què sovint ens sorprèn la història, al mateix temps també era el color del diable.

La història del vermell es la història d’un símbol. A l’Antiguitat i a l’Edad Mitjana representava el poder, més tard, la revolució

Però els humils també el sentien com a propi, encara que és cert que en altres matisos, materials i pigments. Pastoureau recorda la història de La Caputxeta Vermella, les primeres versions conegudes de la qual es remunten al segle XI i que, en la seva opinió, reprodueix el sistema cromàtic ancestral: una noia vestida de vermell porta mantega blanca a la seva àvia que va de negre. L’esquema va ser reproduït en altres històries: Blancaneu rep la poma, per descomptat vermella, d’una bruixa vestida de negre.

En aquell moment, el tint de les teles era una activitat molt important, per la qual cosa estava fortament regulada. En moltes ciutats, els artesans que tenyien teixits només tenien llicència per a un color en particular. Com que la seva activitat era poc saludable, fins i tot pels estàndards medievals, eren lluny del centre dels pobles. De vegades esclataven baralles entre els d’un color i l’altre, que s’acusaven de contaminar les aigües. Afortunadament per a nosaltres l’activitat del tint o l’estampació és menys agitada avui que llavors.

Arriba el competidor

Quan va arribar la Reforma, els protestants consideraven el vermell un símbol d’un passat a perseguir. Al mateix temps, un altre competidor, que fins aleshores havia estat gairebé impossible d’aconseguir, va entrar en escena. Era el blau, un pigment que ara començava a estendre’s, tot i que a preus prohibitius i només a l’abast d’uns quants.

A tot el món occidental, el vermell va perdre part de la preeminença que havia gaudit des de temps immemorials. Ni tan sols la sang dels nobles i monarques es va resistir a aquesta empenta. La sang blava –la visió violeta de les venes a través de la pell pàl·lida gràcies a no estar exposada al sol– va passar a significar estatus i privilegi.

Rosa i blau

I com que la història dels colors és també una història de sexisme, el vermell, que fins aleshores havia estat un símbol de virilitat, va passar a ser més utilitzat per les dones, i el blau, la nova bandera del poder, es va  convertir en patrimoni dels homes. No és casualitat, tal com assenyala Pastoureau, que després aquests dos colors barrejats amb blanc es convertissin en típics de les nenes –rosa– i dels nens –blau cel. Adéu, reis de vermell; hola, príncep blau.

I com acaba sent sinònim de comunisme aquest color d’emperadors, cardenals i faules? L’historiador explica que en el moment de la Revolució Francesa a París s’aixecava una bandera vermella per assenyalar que, davant les concentracions prohibides per la llei, les forces de seguretat podien intervenir per evitar-les. El 1791, en en una protesta contra el rei Lluís XVI, l’alcalde la va issar i la repressió va matar 50 persones que van passar a ser considerades màrtirs revolucionaris.

Un símbol revolucionari

Per una d’aquestes piruetes de la història, el color del repressor es va convertir en un símbol de la insurgència. Fins i tot en la revolució de 1848 hi va haver qui va reclamar la bandera vermella com a emblema de França, en lloc de la tricolor. Així que no és estrany que els revolucionaris russos l’adoptessin el 1918. Després ho va fer el comunisme xinès, el 1949.

Cada petita cosa que fem cada dia, cada bocí del nostre mosaic diari arrossega segles de cultura i història. A dau al deu, quan imprimim els nostres estampats no ho fem amb aquest pensament, és clar. Però si reflexionem ens adonem que és fascinant saber d’on venim i la riquesa del que ens envolta. Que un color és molt més que la imatge d’uns refrescos o el to dels cotxes esportius més exclusius.